" Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món ".

Aquesta afirmació, va ser escrita per un filòsof austríac anomenat Ludwig Wittgenstein.

Aquesta frase, es diu que el coneixement que tenim de la realitat ve determinat pel nostre llenguatge. Té sentit perquè modelem el món amb paraules.

Ja que cada llengua concep el món d'una determinada manera, la manera de pensar depèn absolutament de l'idioma: no es percep allò que queda fora de l'abast del llenguatge. Per això, dues persones, poden veure un color amb diferents tonalitats o dos colors diferents segons la llengua que parlin malgrat que el fet físic sigui idèntic.

Podem llavaors pensar que allò per el què no trobem paraules i per tant no en podem parlar, està fora del nostre món? Inclús allò que sentim i ens mou a fer quelcom, a ser d'una manera o d'una altra però que no sabem per què però no podem trobar paraules per definir-ho?
Els límits del meu llenguatge poden ser el límits del meu món descriptiu, però mai seran els límits dels meus sentiments, d'allò que sento, d'allò que em mou, d'allò que em fa ser jo i no una altra persona.

En conclusió, el llenguatge és el que ens permet tenir un món més o menys ampli, és el que ens permet descriure tot allò que ens envolta i amb lo qual vivim el dia a dia. Tot i així, penso, que quan tenim un sentiment el qual no sabem descriure amb paraules, no vol dir que estigui fora del nostre món, simplement és algo especial, per la qual cosa se'ns fa difícil descriure-ho amb paraules.


Mònica Llavador